Dret a no declarar
1. Què és el dret a no declarar i com s’aplica en el sistema legal?
Introducció al concepte
El dret a no declarar és una garantia processal que permet a una persona investigada o acusada d’un delicte abstenir-se de respondre preguntes o proporcionar informació que podria incriminar-la.
Aquest dret és una manifestació del principi de “nemo tenetur se ipsum accusare”, que significa que ningú està obligat a incriminar-se a si mateix. En molts sistemes legals, incloent-hi l’espanyol, aquest dret és fonamental per garantir el dret de defensa de l’acusat durant el procediment penal.
Fonaments legals
En l’ordenament jurídic espanyol, el dret a no declarar està protegit per diversos instruments legals:
- Constitució Espanyola: L’article 24.2 estableix que tots tenen dret a la defensa i a no declarar contra si mateixos ni a confessar-se culpables.
“ Totes les persones tenen dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió.
Així mateix, tothom té dret al Jutge ordinari predeterminat per la llei, a la defensa i a l’assistència de lletrat, a ser informat de l’acusació formulada contra ell, a un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties, a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, a no declarar contra si mateix, a no confessar-se culpable i a la presumpció d’innocència. La llei regularà els casos en què, per raó de parentiu o de secret professional, no s’estarà obligat a declarar sobre fets presumptament delictius.” De los derechos y deberes fundamentales, art. 24.
- Llei d’Enjudiciament Criminal: En diversos articles, aquesta llei regula l’aplicació pràctica d’aquest dret durant les etapes del procés penal.
- Convenis Internacionals: Instruments com el Conveni Europeu de Drets Humans també reforcen aquesta garantia, destacant la importància d’un judici just.
Context històric
Històricament, el dret a no declarar ha evolucionat com una protecció contra els abusos i la tortura que eren comuns en els processos judicials antics.
Durant la Inquisició i altres períodes de repressió, els acusats eren sovint obligats a confessar sota coacció. L’evolució dels drets humans i les garanties processals modernes ha consolidat aquest dret com un pilar fonamental dels sistemes judicials democràtics.
Importància per als acusats
El dret a no declarar és crucial per preservar l’equitat i la justícia en els processos penals. Aquest dret permet als acusats protegir-se contra possibles manipulacions, coaccions i errors judicials.
Algunes de les raons per les quals aquest dret és fonamental inclouen:
- Protecció contra l’autoinculpació: Permet a l’acusat no haver de proporcionar informació o dades que podrien ser utilitzades en contra seva.
- Preservació de la presumpció d’innocència: Manté la càrrega de la prova sobre l’acusació, cosa que significa que és l’acusació qui ha de demostrar la culpabilitat d’una persona, sense que l’acusat hagi de demostrar la seva innocència, garantint així que no es pot considerar culpable una persona pel simple fet de ser acusada.
- Salvaguarda dels drets humans: Reforça altres drets fonamentals, com el dret a un judici just i el dret a una defensa adequada.
2. Situacions comunes on es pot exercir el dret a no declarar
El dret a no declarar es presenta com una protecció crucial per a qualsevol persona acusada d’un delicte, i el seu exercici és fonamental en diverses etapes del procés penal.
El dret a no declarar es presenta com una protecció crucial per a qualsevol persona acusada d’un delicte, i el seu exercici és fonamental en diverses etapes del procés penal. En primer lloc, durant la detenció, l’individu té el dret de no declarar davant la policia. Aquest moment és crític, ja que qualsevol cosa que digui el detingut pot ser utilitzada en contra seva posteriorment al judici. Per això, és fonamental que els detinguts coneguin i exerceixin el seu dret a guardar silenci, evitant així proporcionar informació que podria complicar la seva situació legal, sobretot perquè en aquest moment incipient de la investigació poden desconèixer les proves que existeixen en contra seva, essent fonamental que el detingut estigui ben assessorat pel seu lletrat defensor abans de prestar declaració.
Durant la fase d’instrucció del procediment judicial, la persona investigada haurà d’acudir al jutjat per declarar davant el jutge, podent igualment acollir-se al seu dret a no declarar si no vol. Té moltes opcions, segons l’estratègia de defensa.
Protegeix els teus drets amb l’experiència i el compromís dels millors.
Al despatx Joan Castelló Advocats Penalistes, amb més de 40 anys de trajectòria a Barcelona, defensem els teus interessos amb rigor i professionalitat. Contacta’ns avui mateix i descobreix com podem ajudar-te a protegir els teus drets.
Pot triar, amb l’assessorament previ del seu advocat, declarar i respondre totes les preguntes que li facin el jutge, el ministeri fiscal, l’acusació particular (si és que està personada) i el seu lletrat defensor, o bé optar per respondre només a algunes de les persones esmentades (per exemple, al jutge i al seu advocat), evitant les preguntes de les acusacions, o fins i tot contestar únicament al lletrat defensor, per evitar haver de donar resposta a preguntes imprevistes, incòmodes o contràries als seus interessos. Aquesta última opció pot ser molt útil i pràctica per garantir que l’investigat només digui allò que interessa per a la seva defensa.
3. El dret a no declarar com a estratègia
En molts casos, els advocats defensors aconsellen als seus clients no declarar, especialment si consideren que l’acusació no ha presentat indicis suficients de criminalitat o si no tenen un coneixement exacte de les proves existents contra l’investigat. En no declarar, l’acusat manté la càrrega de la prova en l’acusació, reforçant la presumpció d’innocència que l’empara.
És crucial que un advocat penalista especialitzat assessori l’investigat sobre quan és convenient declarar i de quina manera ha de fer-ho, decidint a qui contestar i a quines preguntes ha de donar resposta i a quines no.
La declaració més rellevant és la del judici oral, on es practica com a prova la declaració de l’acusat. Amb independència del que hagi fet durant la fase d’instrucció, hagi o no declarat al jutjat d’instrucció, en el judici oral —que se celebra davant un jutge diferent— l’acusat podrà novament optar per declarar, acollir-se al seu dret a no fer-ho, o contestar únicament les preguntes que li formulin, per exemple, el jutge i el seu advocat, o només les del seu advocat.
4. Conseqüències legals d’exercir el dret a no declarar
L’exercici del dret a no declarar pot tenir múltiples conseqüències legals, tant positives com negatives, depenent del context específic del cas i de l’estratègia de defensa adoptada. En optar per no declarar, l’acusat està exercint una protecció fonamental contra l’autoinculpació, la qual cosa és un pilar essencial en qualsevol sistema judicial que respecti els drets humans.
En el procés judicial, l’impacte d’exercir aquest dret pot variar. Des d’una perspectiva defensiva, mantenir el silenci pot evitar que l’acusat faci declaracions que puguin ser malinterpretades o que contradiguin altres proves presentades.
Això és especialment rellevant quan la defensa considera que l’acusació no ha aconseguit presentar proves contundents. En no declarar, l’acusat no proporciona elements addicionals que la fiscalia o l’acusació particular puguin utilitzar per reforçar la seva tesi acusatòria. Aquest silenci obliga les acusacions a basar-se exclusivament en les proves que han reunit, sense la possibilitat que l’acusat, sense voler, afebleixi la seva pròpia posició.
Tanmateix, subjectivament, no declarar també pot ser interpretat de diverses maneres per l’acusació, el jutge o el jurat. Evidentment, acollir-se al dret a no declarar és una estratègia legítima que es troba emparada com a dret fonamental en la Constitució, i que no hauria de tenir una lectura en contra de l’acusat. Ara bé, certament, el fet que l’acusat no ofereixi una versió exculpatòria o no doni una explicació en contra dels fets delictius que se li atribueixen pot ser entès com un senyal de culpabilitat, tot i que mai es pot utilitzar aquest dret a no declarar com a base per a debilitar la presumpció d’innocència.
Per això, és fonamental que els advocats defensors expliquin clarament als seus clients les possibles implicacions que poden comportar les diferents opcions que tenen a l’hora d’enfrontar-se a un interrogatori, ja sigui davant la policia, al jutjat instructor o en l’acte del judici oral.
Un altre aspecte important a considerar són les estratègies de defensa. Optar per no declarar pot ser part d’una tàctica més àmplia, on la defensa se centra a destacar les debilitats del cas presentat per l’acusació. En aquest sentit, el silenci de l’acusat no és una mera absència de resposta, sinó una elecció estratègica destinada a preservar la coherència i solidesa de la defensa.
D’altra banda, no declarar també pot tenir desavantatges, especialment en situacions on el testimoni de l’acusat podria proporcionar explicacions clau o contextos que podrien influir positivament en la percepció del jutge o tribunal.
En alguns casos, l’acusat pot tenir informació crucial que, si es presenta de manera adequada, podria desmuntar les acusacions o almenys sembrar dubtes raonables. La decisió de no declarar ha de ser considerada amb cura en funció del cas específic i de les proves disponibles.
5. Diferències entre el dret a no declarar i altres drets de l’acusat
El dret a no declarar es distingeix clarament d’altres drets fonamentals de l’acusat, encara que tots ells interactuen per formar una defensa robusta i justa. Aquest dret, específicament, protegeix l’acusat de ser obligat a proporcionar informació que pugui ser utilitzada en la seva contra.
En contrast, el dret a un advocat garanteix que l’acusat tingui accés a un assessorament legal competent en tot moment, la qual cosa és essencial per exercir adequadament una defensa adequada.
El dret a la presumpció d’innocència és un altre principi fonamental del Dret Penal, que estableix que tota persona és innocent fins que es demostri la seva culpabilitat. Aquest dret col·loca la càrrega de la prova sobre l’acusació i està estretament relacionat amb el dret a no declarar, ja que evita que el silenci de l’acusat sigui interpretat com una senyal de culpabilitat. La presumpció d’innocència reforça el principi que l’acusat no ha de ser penalitzat per optar pel silenci.
El dret a la defensa és més ampli i abasta múltiples aspectes, incloent la possibilitat de proposar i presentar proves i testimonis al llarg de tot el procediment, i de contrainterrogar els testimonis de l’acusació, podent intervenir l’advocat defensor en totes les proves que es practiquin, amb independència de la part que les hagi proposat. Aquest dret es complementa amb el dret a no declarar, ja que permet que l’advocat defensor construeixi una estratègia sense que l’acusat es vegi forçat a parlar. Ambdós drets treballen conjuntament per assegurar que l’acusat tingui l’oportunitat justa de defensar-se.
Finalment, altres drets processals, com el dret a ser informat de la imputació i a tenir un judici just, també interactuen amb el dret a no declarar.
Aquests drets garanteixen que l’acusat estigui plenament informat dels fets i dels delictes que se li atribueixen des de l’inici del procediment i que el procés judicial sigui transparent i equitatiu. La interacció entre aquests drets crea un marc de protecció integral que defensa els interessos de l’acusat i assegura un judici just i imparcial.
6. Consejos prácticos para ejercer el derecho a no declarar
Ejercer el derecho a no declarar de manera efectiva requiere una comprensión clara de las circunstancias y una estrategia bien planificada.
En primer lugar, es fundamental que el investigado busque asesoramiento legal especializado inmediatamente después de ser detenido o citado para declarar en condición de imputado. Un abogado penalista puede ofrecer orientación específica sobre cuándo y cómo ejercer este derecho, asegurando que el investigado no haga declaraciones que puedan perjudicarle.
És vital que l’acusat segueixi les recomanacions del seu advocat i no es deixi portar per la pressió del moment per parlar. Durant els interrogatoris, l’investigat ha de recordar que té el dret de no respondre a alguna o algunes de les preguntes que se li formulen i que té el dret de parlar reservadament amb el seu advocat en qualsevol moment perquè li assessori sobre si convé o no contestar. I és que, fins i tot en el cas que opti per declarar i respondre les preguntes, en qualsevol moment pot negar-se a continuar declarant o pot negar-se a respondre alguna pregunta concreta.
Un dels errors comuns que s’ha d’evitar és parlar sense haver estat assessorat pel advocat defensor. Les declaracions impulsives sense consell previ del lletrat poden tenir conseqüències negatives per al desenllaç del procediment.
Protegeix els teus drets amb l’experiència i el compromís dels millors.
Al despatx Joan Castelló Advocats Penalistes, amb més de 40 anys de trajectòria a Barcelona, defensem els teus interessos amb rigor i professionalitat. Contacta’ns avui mateix i descobreix com podem ajudar-te a protegir els teus drets.
